Escandinàvia
"Noruega, Suècia, Finlàndia i Dinamarca, en tren"

Durant tres estius consecutius vaig estar voltant amb tren per Escandinàvia. El tren és un mitjà còmode, allà al nord, i les distàncies no són un problema. Les fronteres no ofereixen cap inconvenient al viatger solitari, i la gent, que malda per ser amable tot i la seva famosa fredor, queden en segon terme, davant d’una natura salvatge, ufanosa, extensa, que esdevé protagonista absoluta del viatge.

Irlanda
La maragda de l'Atlàntic

La verda Irlanda. La musical Irlanda. Sense saber massa bé com, un viatge que havia de compartir estada amb Escòcia i Anglaterra va quedar reduït i acaparat per una part d’Irlanda, que va absorbir tot el meu interès: Les tradicions, arrelades en fermes creences celtes; la pugna entre catòlics i protestants; la idiosincràsia d’una illa que es resisteix i el revela per mirar d’evitar ser, només això, “una illa enmig de l’oceà”... És així com esdevé una autèntica “maragda de l’Atlàntic”

Bretanya Francesa
“els vells aires celtes”

La Bretanya Francesa, ni és Bretanya ni és francesa! Anomenada Armòrica pels antics pobladors, aquesta torturada terra, eminentment marinera i ramadera per tradició, i musical i devota, per definició, trenca culturalment els motlles que, de manera política, ara l’arrelen al territori francès. Els bretons i bretones que se’n senten, se’n senten, i molt! Per deixar testimoni de l’estima que senten per Bretanya, en queden les cançons celtes, les llegendes i les tradicions.

Tot el nord d’Espanya, a peu
Cap de Creus (Girona) – Cabo Fisterra (A Coruña). “Projecte Pas a pas: 1.600 quilòmetres a peu, en solitari”

El projecte “Pas a pas” va sorgir per donar contingut al que després va ser el meu primer llibre (“Escolta vent...”). Volia ser una experiència nòmada, en una societat que ja fa temps que ha deixat enrere el nomadisme, procurant recuperar el sentit dels camins, com a vehicle de cultura. Per això vaig començar a caminar al Cap de Creus (Girona) i ja no vaig parar fins arribar al Cabo Fisterra (A Coruña), donant continuïtat, mitjançant les meves passes, a l’eix físic més llarg de l’Espanya peninsular: 1.600 quilòmetres, a peu, en solitari, fets en 94 jornades, travessant els Pirineus pel GR-11 i després entroncant amb el mític “Camino de Santiago”. Una experiència única!

Patagònia
“Rere les passes de Bruce Chatwin i Paul Theroux”, per la Ruta 40

La Patagònia és extensa, però també diversa. El fet d’agafar dos referents literaris, paradigmàtics del que s’anomena “literatura de viatges”, serveix per definir un itinerari que ens apropa als indrets veritablement curiosos d’aquesta terra; llocs on hi viuen exiliats, com els colons galesos del Chubut; indrets de gran vàlua, com la reserva faunística de Península Valdés. I això sense oblidar els grans colossos muntanyencs de la regió: el Paine i el Cerro Torre... Un festival de llums i colors, en un viatge emocionant, captivador i profundament sentit.

Ladakh
“la terra dels homes, la terra dels Déus”

La remota regió del Ladakh, entre la Xina, el Pakistan i l’Índia, continua essent un important centre neuràlgic de cultures, com ho era antigament quan passaven per Leh, la capital del Ladakh, les caravanes de la Ruta de la Seda. En aquestes valls feréstegues i encimbellades, a més de 3.500 metres d’alçada, el buddhisme hi ha arrelat, amb força, donant al paisatge un cert aire de misticisme que ens meravella i ens captiva.

Zanskar
La gran travessa del Zanskar

Al costat mateix del Ladakh hi ha la regió del Zanskar, un indret molt alt i muntanyós, el qual pertany políticament al nord de l’Índia, tot i que geogràficament i culturalment està arrelat a l’ètnia tibetana. Fer la travessa a peu, seguint el curs del riu Zanskar, equival a travessar, de nord a sud, la gran serralada de l’Himàlaia. Els alts coll de muntanya, on els budistes hi han construït petits altars devocionals fan prendre consciència de la dificultat que té la gent que habita aquests indrets, per sobreviure en aquesta desolada regió que, encara ara, queda aïllada de la resta del món, durant el fred i dur hivern.

Libia
“els secrets del gran desert libi”

El gran desert libi no és res més que l’extensió argelina del gran Sahara, que travessa tot el país d’oest a est, fins endinsar-se en terres egipcies... però el desert no va ser sempre el que avui dia veiem: sorra i vent. Les pintures rupestres de l’Akakus ens parlen d’un passat ple de verdor, d’exuberància, on la fauna hi era present i les persones hi habitaven.

Camins càtars
“De Port-la-Nouvelle a Berga, a peu”

Actualment, hi ha dos senders de llarg recorregut (GR) que tenen un gran contingut històric, en referència al fenomen del catarisme: el “Sentier Cathare”, que va de Port-La Nouvelle fins a la vila de Foix; i el “Camí dels Bons Homes”, que uneix Berga amb Montsegur. Caminant, durant un mes, vaig recórrer tots dos camins, un rere l’altre, circulant per territori autènticament càtar. Un viatge carregat d’espiritualitat i d’història.