EL VIATGE QUOTIDIÀ

Per Enric Soler i Raspall

A l’Ulysses de Joyce...
Al riu Congo de Conrad...
...i al viatge quotidià de cadascú.

Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing!
El despertador. Uf! Mandra. Uuoohh! Badall. Dos quarts de set de matí. Un bot del llit. Fóra pijama. Fóra lleganyes. Fóra viatge astral pel món del somnis. El dia comença. Enretiro la cortina. Dono l’aigua. La dutxa: Uf! massa freda. Uf! Massa calenta. Vestir-se d’una correguda. Empolainar-se. Agafà el maletí. Adéu estimada. Que tinguis bon dia, estimat. Petó. Petó. Tancar la porta al meu darrere Clanc!... El món exterior m’engoleix tot d’una. M’englopa.
Fred. Fred que s’enganxa a la pell de la cara com una màscara veneciana. Carnaval. Piazza Sant Marco. Gòndoles. Gatzara. Gentada que riu, que balla, que es desinhibeix de la rutina. Que crida, que canta. Carnaval de Río, potser encara millor. Carlinhos Brown organitzant la gresca. Esplèndides disfresses, gairebé barroques, pensades fins al detall. Cossos bronzejats. Música de salsa. Batibull escandalós sota l’imponent Pa de Sucre. Immens. Ballar, ballar, ballar, ball. Un quart de vuit. Calor, ara. Calor de córrer. Calor de que no agafaré el tren. Merda! Córrer, Córrer, sempre córrer... córrer com els massai darrere Simba, el lleó, amb la llança a punt per foragitar l’animal i prendre-li una gasela morta. Córrer sense perdre l’alè, que es congela en sortir de la boca. Córrer darrere l’àliga, en l’ampla i infinita estepa mongola. Baf humit. Boira tèbia. Cor desacompassat. Palpitant. Dos quarts menys tres minuts. Un dubte: Porto tots els papers al maletí? Em penso que ahir els vaig endreç. “Perdoni!” (m’he colat, sense voler, mentre treia l’abonament. Deu viatges. Només me’n queden dos. Clac!. Ara ja només un. Demà hauré de).
Obro la porta. Surto.
Andana freda.
L’andana és plena d’esperits silenciosos, com ara jo. Somnolents, com ara jo. Ànimes en pena, com ara jo, esperant un tren, com ara jo (edificant el mantra “com-ara-jo”). Un tren que no arriba. Està venint però no arriba. Mai. Aquella anècdota d’en Reverte. Un indret perdut d’Àfrica. Un home assegut al terra, amb un bri d’herba entre les dents. Mirant l’horitzó. Mirant enllà. Mirant enlloc...Falta molt per que vingui el tren?, pregunta en Reverte. L’Africà es gira i se’l mira. No, no falta gaire sahib; ja està a punt d’arribar... Espera. Espera. Espera. Tensa espera... Set hores més tard s’apropa el tren a l’andana. Eufòric, l’africà mira en Reverte i somriu. Veus com ja arribava?, diu content. En tren s’atura. Un Catalunya-Express. Hi pujo. Busco un seient i el trobo. Butaques blaves. Com d’avió. Set i trenta-quatre minuts. Endarrerit.
Respiro tranquil. Em relaxo. El tren em transporta. Enllà. Em deixo endur per ell. Transiberià. Transmongolià. Orient Express. El Tren de las Nubes. L’Express de Bombay. La Trochita... La Trochita, sí: em quedo a la Patagònia. Tanco els ulls i rememoro aquells erms de la pampa: solitud. El vent. La immensitat. La pols. El desert de matolls. Còdols arrodonits per la fúria d’Eolo. Excelses muntanyes. Aquiescència. Em deixo dur... La Trochita –txucu-txuc-, Bruce Chatwin -txucu-txuc-, Paul Theroux -txucu-txuc- gauchos i facones largos -txucu-txuc-, un deliciós asado, a la llum de la lluna  -txucu-txuc-, i mate, és clar -txucu-txuc-,... Però la Patagònia, indubtablement, és del silenci. Ell és el rei. Escrivint de biaix les solitàries realitats. Enutjós silenci. Imprescindible silenci. Silent. El revisor em trenca la línia argumental. Bitllet, sisplau. Aquí està. Gràcies i bon dia. Bon dia tingui (i no s’entretingui! –això ho diu en Gerard, el meu amic  més “jazz” :  Coltrane.Miles.Monk.Rollins.Dizzy. Chicago - New York - Sant Francisco, el “Frisco” de Jack Kerouac i de Ginsberg, també d’Snyder, de Ferlinghetti, i de tota la colla de dropos poetes Beats). Paisatges. Poemes. Paisatges que desfilen per la finestra. Podria ser qualsevol indret del món. Paisatges com si fossin poemes subtils. Records (també una pel·lícula de Woody Allen). Primers viatges en tren: Inter-rail. No encerto a dir l’any que era, però tinc ben presents tots els recorreguts. Totes les sensacions. Imatges indelebles. Fotogrames: Noruega, Suècia, Àustria, Holanda, Anglaterra, Irlanda. La Vella Europa. La Bella Europa... M’aturo a Noruega. Propera parada: Myrdal. Boscos aciculars. Flaire de reïna. Aire pur. Pins encimbellats. Com pinzells. Com llàpissos afilats. Com puntes de fletxes, apuntant al cel. Núvols de pluja. Sempre la pluja a Bergen. El tren de nit m’hi apropa. De bon matí hi baixo i me’n vaig cap al Briggens. Arriben els primers pescadors. Vaixells de colors. Vénen salmó fumat embolicat amb paper d’estrassa. Els hi compro una ració: Mmmmm, deliciós, aquest salmó! Quina gana!. Vuit del matí i encara no he esmorzat. Ho faré quan arribi a Barcelona. Obro el maletí. L’agenda. Uns bolígrafs. Una calculadora (mai-se-sap). Els papers que no sabia si havia agafat. També un esborrany del proper viatge (i aquest cop no per negocis); anotacions bibliogràfiques.
Llenço la mirada per la finestra. Vola. Com un corb. Camps llaurats, en repòs, esperant la sement. Camps que podrien ser croates, francesos, alemanys, búlgars, romanesos, grecs... Grècia, capital cultural del nostre món: Peloponès. Atenes. Partenón. Carrers atapeïts de Placa. Zorba el grec. Bouzukis. Ouzo. Parakalo. Kalimera. Postes de sol úniques al temple d’Afrodita. Pescadors de pops, que deixen assecar al sol. Cases blanques, encalades, refulgents. Teulades blaves de les esglésies. Ortodoxes, les màgiques muntanyes de Meteora. Impressionants. Corprenedores. Negres popes amb llargues blanques que fan repicar les campanes de fusta per cridar els fidels a l’oració. I al costat seu, com qui diu, els místics giròvags turcs giren i giren i giren i giren, creant òrbites celestials que els transporten fins Déu... Però Déu no existeix! diuen els buddhistes. Si mai trobes el Buda, mata’l, aconsellen els adeptes Zen. Un jardí japonès, Grava garbellada. Un rasclet recolzat en una paret. Joncs. Un estany. Salta una granota. Xop!. Trenca el silenci. L’univers sencer s’esgarrifa. La granota neda. L’estany crea onades que acaronen les pedres de la riba. Onades cerebrals del monjo que està de cara a la paret, meditant. La paret que sosté el rasclet. El rasclet que garbella la grava. La grava del jardí Zen. El jardí Zen de la granota, que salta a l’interior de l’estany i trenca el mirall de la realitat i. Propera parada, Passeig de Gràcia. Ja arribo. Agafo els papers i els torno a posar a dins del maletí. Volia fer feina al tren, però en canvi no he fet res. Res de res. Només somiejar. M’aixeco. Molts d’altres fan el mateix. Menys una noia. Una noia adormida, al seient del darrere. El cabell esbullat. Pèl roja. Pigallada la cara. I tota la resta del cos visible. Interessant mapa. Jove. Cap a on deu anar? I d’on deu venir? Com es deu dir? Quins son els seus camins secrets?
L’andana put. Put a humanitat. Soterrats sota terra. Com les rates. Com els talps. Com les musaranyes. Com. Escales mecàniques. Un túnel. Estació de Passeig de Gràcia. Compro el diari. Un euro. Té canvi de deu? Gràcies. Més escales, aquestes a peu. El món exterior. De nou. Torno a sortir al món exterior. Com aquest matí, en tancar la porta de casa rere meu. Boulevard Rosa. Avall. Cap al mar. Una mica de sol entre els núvols. Fresca. Baf. Humitat. Moviment de formiguer. Un indigent que demana. Una dona, uns metres més enllà, amb un mocador al cap. SomosdelaRumaniaunaayuuuuda. Tristíssim. Indigents a l’India; tullits. Indigents ruandesos, mutilats per la guerrilla. Indigents egipcis, que demanen backshish a totes hores; indigents armenis, torturats pels turcs; indigents croates, mutilats per les bombes antipersona (de fabricació espanyola, per cert). Peruans i bolivians del top-manta. Altiplà bolivià – llames i alpaques – flautes de pa – Cuzco – Macchu-Picchu – Piles de guano – Salar de Uyuni - Cels clars, nets, nítids - Fulles de coca - Maleït soroche! - Antics inques de mirades indies - Nassos ganxuts, aguilenys - Pells fosques - Barrets de ganxet - O de bombí – Perú i Bolívia. Un so llunyà em fa girar el cap. M’apropo. Música: sorprenentment, un didgeridoo. Austràlia. Cangurs. Deserts vermells. The Songlines, com no!. Aborígens. La Txuringa. Els avantpassats. Pintures prehistòriques en roques prehistòriques. El traç de la cançó. La cançó de la sargantana. La sargantana sagrada. Tradició. El passat en el present. El present: Ara! Passa una noia pel meu costat. Esplèndida. No hi ha pensaments. La ment s’atura. No carbura. Només els sentits estan en joc. Una rossa eslava. Serà russa?. Vladivostok? Baikal? Moscou?... Txetxena?... Armènia?... Lituana?... Ulls blaus i celles primes. Nas petit. Dentslluentesibrillants. Èxtasi. Caminar de deessa que es creu que és una deessa (això pot passar al Passeig de Gràcia, descreguts!). Mirada clara. Figura estilitzada. Pits rodons, amagats sota un suèter gruixut (maleït hivern!), rodons com dunes. Dunes de Mersouga. Dunes de sorra groga. Dunes difícils de pujar. Ocres. Sensacions càlides. Com una abraçada. Com un petó als llavis. Com un mossegada de passió. Sang del captard. Tarda minvant al Sahara. Tres tes. És la tradició. La nit i el fred. És la tradició. Un escorpí corrent per damunt de la sorra. Curiosament, un escorpí tatuat al braç de la noia. Passa. És com un alè. Fugisser. Com un vist-i-no-vist. Com un somni. Com una visió. Com un... Ara ja, només és com un record. D’aquí poc, ni tan sols això.
Travesso carrers atapeïts de cotxes. De motos. De camions. Mudances. Transports. Queviures. El carter. Carrers plens de vehicles. De contaminació. Mèxic. Kàtmandu. Hong-Kong. Paradigma de ciutats contaminades. Passades de rosca. Protocol de Kyoto a prendre pel sac per culpa dels EEUU. Morts a Malaysia. A l’Irak. Merders a Kabul. Un atemptat amb cotxe bomba a Israel. Dotze palestins morts, com a càstig. Un míssil des d’un helicòpter. Tres eren nens. Violacions. Desaparicions. Evisceracions. Un hostatge degollat. El cap separat del cos. En primera portada dels diaris. Penjat a l’Internet. Al Telenotícies... Camino més de pressa per escapar de la realitat. No soporto aquests horrors diaris. És monstruós. És inadmissible. És...
L’Altaïr. Enfonso el diari a dins del maletí.
Miro l’hora. Falta una mica. Prenc un cafè al bar del costat. Cafè de Mombasa. De Colòmbia. Del Brasil. Quan obren la botiga sóc el primer en entrar. Miro l’aparador. Miro la caixera. Miro les revistes. Llibres exposats. Les novetats. Respiro fondo. Altaïr: el sancta-sanctorum dels viatges, l’indret on comencen a prendre forma tots ells. Busco la lleixa corresponent. Posen una música ètnica. Àfrica. Cerco amb la mirada, examinant tots els volums, les guies, els mapes...
I n’agafo un.

 

Un nou viatge comença...
...però el viatge quotidià, continua...
Som el nostre propi riu Congo, anant a morir a algun mar llunyà.