JAZZ AL MIRALL DE GLAÇ

Per Enric Soler i Raspall

El músic suava de valent.
Suava i bufava, i es vinclava com una tija d’heura assotada per un inclement vent infernal, gèlid, que semblava provenir del mateix pol nord.
El músic paria jazz. Allà mateix. En aquella mena de terra de ningú. Bufava i paria. Paria i bufava. I es queixava. I grinyolava. I gemia. I mugia...
En aquell racó de món, tot el món s’havia aturat. Feia temps. Només existia ell i el seu saxofon, a dalt de l’escenari de la Jazz Cava, torrada per aquells càlids focus saharians de colors vius, cremants. El músic tocava. Suava i bufava i tocava sense parar, dimonis!, mentre el públic, desconcertat, xisclava i aplaudia, cridant i suant també, en veure’l patir; en veure’l, alhora, gaudint d’un èxtasi incommensurable. Extàticament fascinat, el públic emmudí tot d’una, perquè allò que feia aquell noi jove, fins aleshores desconegut, no s’havia vist mai. Ell feia estona que havia perdut la consciència de ser conscient de que tocava. Tot allò era un dolorós part, creieu-me, amics.
El paio del baix va ser el primer que va deixar de tocar, astorat. Les tecles del piano van callar per sempre més. Fins i tot el bateria va perdre el ritme, entrebancant-se, una i una altra vegada, amb les baquetes.
Aquell malparit tocava de puta mare.
Era un fenomen, gairebé meteorològic, i recordava un episodi de la vida de Bird, en Charlie Parker. Aquest jove, però, era un autèntic huracà. Un HURACÀ en majúscules!
El públic s’aixecà, en silenci, expectant. Semblava que el músic anés a morir allà mateix. Els dits corrien pel fred metall. Adelerats. Miraculosament harmonitzats en aquella mena d’improvisada al·legoria de la Creació. Els llavis, prement amb força la canya de l’embocadura, escopien recargolats sons barrocs. Tot d’una va fer una nota tan alta que semblava que el sostre anés a sortir volant:

iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!

I després, es feu el silenci més pregon.
Aleshores el públic va saber que ells, l’escenari, els llums, el fum de tabac, les cambreres de la barra, en Valentí amb la ma aixecada, i tot plegat, allà a dins de las Jazz Cava, tot, absolutament tot, es trobava a dins de l’ull de l’huracà...
La calma, estava sentenciat, havia de durar molt poc.