(Sobre "Ascenseur pour l'échafaud")
Louis Malle, 1957. Intèrprets: Maurice Ronet, Jeanne Moreau, Georges Poujouly, Yori Bertin, Jean Wall. França. V.O.S.C.
Un home mata el seu cap, que és també el marit de la seva amant, amb la qual està d'acord per cometre l’assassinat. En sortir de l’oficina on ha comes el crim queda tancat a l’ascensor per un llarg cap de setmana en ser tallada la llum de l’edifici, mentre que la dona l’espera impacientment en una cita acordada.
Aquesta historia claustrofòbica va ser el primer llargmetratge de ficció de Malle i és especialment memorable tant per la pròpia historia en si com pel tractament musical a càrrec de Miles Davis i el seu quintet, els quals van improvisar tota la partitura contemplant les imatges del film una vegada acabat. La brillantor i l’originalitat de la gravació van quedar per la posteritat.
(Font: Filmoteca de la Generalitat de Catalunya. Abril-Juny 1995)
" Aquesta gravació va ser realitzada de nit a l’estudio Poste Parisien, en un ambient molt distes. Estava allà Jeanne Moreau, la principal intèrpret de la pel·lícula, que acollia de manera encantadora en un bar improvisat a músics i tècnics. També estaven presents els productors i tècnics, i Louis Malle, amb tirants, que intentava treure-li a Miles tot el que desitjava afegir a la imatge. Els músics, totalment relaxats, veien desfilar les escenes principals del film en una pantalla, i situats així en l’escenari, es llençaven a improvisar a mesura que transcorria la projecció. Cal destacar, en la seqüència Diner au motel, l'estranya sonoritat de la trompeta de Miles. En un moment determinat, un fragment de pell es va desenganxar del seu llavi per anar a situar-se a l’interior de l'embocadura. De la mateixa manera que els pintors deuen a vegades la qualitat plàstica de la seva pintura a la casualitat, Miles va acollir amb gust aquest nou element "inaudit" en el sentit literal de la paraula, mai abans escoltat. No hi ha dubte que l'oient, fins i tot privat de les imatges, serà sensible al clima màgic i tràgic creat pel gran músic negre, sostingut admirablement pels seus companys d'equip".
(Voris Vian .Sobre la filmació de la pel·lícula i la gravació de la banda sonora, el 5 de desembre de 1957, a l’estudi Poste Parisien, de París.
Per escriure aquests contes m’he basat en l’ordre dels títols de les cançons que apareixen a l’àlbum de Miles Davis Ascenseur pour l’échafaud, i en varis concerts escoltats en directe, majoritàriament a la Jazz Cava, de Terrassa. Mirava d’arribar abans de l’inici del concert, per asseure’m just al davant dels músics (segona filera, a la dreta de l’escenari per estar més a prop de la bateria i dels vents) i veure com s’anaven preparant... també jo m’anava preparant. Demanava una cervesa a la cambrera i treia el bloc i el bolígraf de dins la bossa. Veia com els músics afinaven els instruments i jo anava fent glops, dibuixos, prenia anotacions... Quan començava la gresca i s’escoltaven els primers acords de primera peça, jo començava a escriure. Tot el que sortia era com una cascada de lletres, una rere l’altre. Com fotogrames d’una pel•lícula. Com notes d’una partitura: imatge, música i escriptura formen aquí un únic corpus amb un nexe en comú: tot és el resultat d’un aquí i ara; d’un art que neix en aquests instants. Aquí ho teniu, doncs:
(PD: si no us agrada no us tornaré pas els calés)
Enric Soler – Desembre 2005
Dedicat a Gerard Argemí, que em va ensenyar a escoltar i assaborir la música de jazz.
Al Doctor Esteve Comas, In Memorian.
Al Quintet d’Egara.
A tots ells: JAZZ-JAZZ-JAZZ-JAZZ-JAZZ!
" Alternativament, bang-bang, el jazz penetra en la meva consciència i ho oblido tot, tanco els ulls i escolto les idees. M'agradaria cridar "Toqueu, Sóc Un Boig!", i seria collonut. Però ara [els músics] han entrat en alguna altra cosa, el que els hi ve de gust, el contrabaix, acords de piano, silencis..."
"No t'aturis, recorda't d'escriure sense parar, sense pensar, segueix, vull escoltar el que hi ha en el fons del teu pensament" (Jack Kerouac - Angels de Dessolació).
5.- WAITING POR AN ANSWER
(Tot va començar l'any 1989 amb aquest conte...)
REJOICING: PAT METHENY
(Concert de Nova York, nov. 1983)
Quin és?
¿Quin és el primer vocable que hom escrigué després que la sexy veïna de l’edifici de totxanes r vermelles del davant de casa teva traiés el cap per la finestra i et mirés directament (di-rec-ta-ment!) als ulls, torpedinant-te implacablement amb la mirada perduda en la seva pròpia luxúria, amagada sota les estirades pestanyes, llargues corn innnnnnacabables cames de cera fosa embolicades en sedes de la Xina; i hi tornés, a mirar-te descaradament, aquest segon cop dissimulant sense voler evidenciar el que, segons tu era del tot evident, abocant amb una clara insinuació part del seu esplendorós cos per l’escletxa mig oberta de la persiana plàstica, emmarcada per un seguit ordenat de totxos sagnants, i escoltant mentrestant els darrers acords d'un nou disc de Pat Metheny, que sona per a tu en l'estèreo de la teva habitació, mentre tu, intentant debades concentrar-te en els records contemplatius del teu darrer viatge a les costes escandinaves, per tal d'acabar d'escriure un seguit de reportatges per revistes especialitzades, no paraves de sentir-te atret vers la brusa negre, cenyida i mig descordada, i els pantalons verds ajustats que vestien el cos de la bufona veïna del davant de casa, la qual, potser perquè també tenia una certa curiositat sobre el que collons hi feies tu, tot el santíssirn dia tancat a l’habitació, un preciós i perfecte dia de primavera avançada, sota la lluïssor del blau infinit i un cel nítid i clar, que esquitxava records, sensacions i follies extravagants capaces de conduir-te a pensar-i-fer tota mena d'actes impúdics i d'invertir el teu temps en nous descobriments pels interessants escots desconeguts; doncs bé, corn deia, potser per les ganes que també sentia ella d'esbrinar corn aconseguies estar tot el dia encarat a l'ordinador, reclòs corn un monjo asceta, potser per això, doncs, no parava de desfilar maliciosament pel davant teu, mirant-te, "torpedinant-te" des de l’altra banda del carrer estret, des de la seva cambra, ara xerrant animosament amb una companya (de feina, t'havies imaginat tu) que també estava de molt bon veure i amb la qual brindaven amb vasos llargs plens de quelcom que recordava el whisky escocès; ara emmirallant-se en els teus ulls fugissers i perplexes que, evidentment, anaven a raure al fons del seus dos llacs d'alta muntanya, llunyans i fonedissos, oblidats, contemplatius sense més, ocults darrera la foscor dels boscos de pins negres, que eren en la morfologia del seu paisatge facial espessos troncs de cabells color caoba, aspres com les solitàries nits de revetlles, absolutament èbries, on explicaves a qualsevol desconegut que se t'apropés, sota l'influx màgic d'unes quantes Voll- Damms, les darreres cabòries místiques que et passaven pel cap, o bé recitaves poemes incongruents, improvisats a cada instant, corn feien els monjos budistes del Tibet per despertar a cops d'hòstia pura la Consciència obtusa de les ments divergents de tots aquells aprenents a Boddhisattva, personatges tant sagrats com les vaques a l'Índia o el capitalisme aquí, a occident, acompanyats amb els sons guturals i l’Om Mani Padme Hum, Om Mani Padme Hum, Om Mani Padme Hum ( Oh, la joia és en el Lotus! -diuen alguns- ) dels mantres esotèrics, i també pels crits orgàsmics (esotèrics, també) dels practicants del yabyum, la doctrina sexual del Tantrisme, orgàsmic com la Vida i la Mort, com el sexe pur i la plaent incorporeïtat de tot plegat; i com follar-se el temps pel darrera i donar pel sac als dies impresos en els incomprensibles calendaris xinesos que et donen cada cop que demanes un oliós rotlle de primavera, en fi, que com deies aquell dia de ja no sé quin any, tot és Satori en aquest coi de vida estudiada i disseccionada i estructurada i pràcticament anulada vida, pels astrofísics i matemàtics i psicòlegs en atur i, hòsties en vinagre; orgàsmic, en definitiva, com ho era la veïna del davant de casa, que et robava impertinents pensaments i totes les mirades obscenes dels teus ulls afamats dels seus, cada cop més perduts, més fascinats, més seduïts, més absorts en el que hi havia, justament uns metres més enllà del miserable carrer estret (no pas el d’en Pla, és clar!), a l’abast de qualsevol que estirés els seus braços vers el buit còsmic, just uns metres enllà, just els necessaris per arribar a tocar amb les puntes dels dits aquella silueta fascinadora que semblava cantar amb cadascun dels seus moviments; cantant com ho feia la Billie Holliday entonant la seva trista Sophisticated Lady; i llavors vas pensar que, potser només si tu fossis un iniciat monjo budista i a ella li anès el rotllo del Tantrisme, doncs potser llavors la podries convidar a una sessió eròtica el proper divendres a la nit (vas mirar l'agenda i vas veure que efectivament no t'havies compromès amb ningú més, el maleït i llunya divendres), un cop haguessis acabat aquell seguit de reportatges que els de l’agencia ja esperaven, amb unes quantes fotos eloqüents i unes anotacions al marge, com sempre; i pensant-ho millor, "a la merda tot!", vas exclamar, aixecant-te d'una revolada de la teva cadira giratòria; i obrires de bat abat la finestra, i vas treure el nas a fora, justament quan la companya (de feina) de la veïna del davant s'apropava a la ("teva") veïna, lleugerament vestida amb només uns subjectadors vermells i unes calcetes a joc, i l' abraçava amb una passió poc esperada (per tu), clavant-li la llengua ben endins de la boca, com si fos una sageta (UNA SAGETA!) que també es clavava cada cop més fort endins teu, i totes dues es besaren lascivament, un bon dia de primavera avançada, i llavors vas sentir com començaven els sospirs, els grinyols, els gemecs, les fortes alenades espasmòdiques, provocant-te tot plegat una bestial erecció incontrolable, i pensares “Merda. Merda!” que no entenies per que et passaven aquestes coses, “hòstia!” justament a tu; i la veritat amic, és que jo tampoc ho vaig entendre... Quina mala sort, no? . Quin és, doncs el primer vocable que hom escrigué després que la sexy veïna... ?.
Simplement l'escriptor, com la veïna, va picar-te l'ullet i va dir-te (i escriure’t): “Fes-te fotre, company!”
I la veïna del davant de casa, emmarcada en un edifici de totxanes vermelles, va caure en un orgasme bestial-sexual-brutal-ANIMAL (en definitiva), sense precedents. Així va ser. Ho juro.
(Gireu pagina, sisplau)
P.D.: Encara no ha arribat el Miles? Però on collons s’ha fotut?
4.- AU BAR DU PETIT BAC
(Primer aniversari de la Nova Jazz Cava - Terrassa)
OUINTET d’EGARA: Josep Maria Farràs (trompeta), Joan Albert (saxo tenor) Josep Puigbó (piano), Xavi Ortiz (baix) Adrià Font (bateria)
És el moment. Un moment assenyalat pel dit escanyolit de la màgica Deessa-Dona-Mare-Puta-Etemitat: S'apaguen els llums. Un petit local i Jeanne Moreau que s'ho mira tot des de ben endins del seu vestit negre, amb ulls marcits d'indiferència i neguits oblidats, surant com glaçons dins d'un trist cocktail St. Francisco, suau, amorós... Mentrestant, el dimoni negre disfressat de Miles Davis escup un tros de pell del seu llavi inferior carnós, dins de l' aigüera de la trompeta i sonen estranys sonets incomprensibles, preguntes insistents que recerquen respostes sense sentit aparent, inventant així un nou so mai abans descrit pel les entelèquies universals de la música ordenada. Del fons de l'escenari, més enllà de les cortines estrambòtiques i de la barra del bar on s'amaga sempre la Nuri, apareix un pastís d'aniversari amb una única espelma: La Nova Jazz Cava encara és molt joveneta; adolescents, diria jo... El temps l'hi fot la grapa al damunt i es llepa els dits, preguntant que coi celebrem avui “Que què celebrem?” pregunten les notes d'un saxo alt interpretant Platans fregits d'en Dexter Gordon... “Que què diantre celebrem avui, pallussos?”... Vinga, paio, dona la cara i salta al públic armat amb un ganivet de tallar joncs a l' Amazones: “Avui és el dia, sí senyor: Avui celebrem l' Aniversari de la Nova Jazz Cava, i també el de tota la trepa que treballem com uns animals des del darrera dels fils immemorials del titellaire Geppeto, per tirar endavant, simplement, per poder seguir tirant endavant EL SOMNI: Un somni incorpori, eteri com el fum que s'enlaira i es difumina i acaba fonent-se amb el més enllà del més enllà; un somni que ens duu jazz fins les nostres orelles rovellades, fins els nostres ulls pansits, fins les nostres extremitats extirpades de socarrel; jazz que ens penetra per les venes com una sobredosi de cavall, enfilant-se cap amunt, cavalcant cap amunt fins a l'àtic; fins el terrat on les nostres neurones somortes esllangueixen: Vet aquí que avui és l' aniversari de la Cava, i per això som aquí, oh sí!, els incondicionals de sempre, els familiars i algú més, com sempre, rient d'èxtasi i ballant d'èxtasi i fent saltirons d’èxtasi sota les cadires, on els peus ballen d’èxtasi la música d’èxtasi sense poder-ho evitar, acompanyats amb les notes (extàtiques) d'un trompetista engrescat, perdut en sol•liloquis introspectius, i d'un baix amb singlot que no para de torçar-se, de vinclar-se perillosament vers el piano encerat, un de negre i ple de ditades que escataina com les gallines de la granja, o com els dits d’en Thelonius Monk amb aquell repic insistent sobre les blanques-i-negres del seu instrument, que sembla que sempre ens vulgui dir alguna cosa més del que ja ens diu... i tant fa tot plegat, perquè encara que algun malparit ens hagi robat la dot del banc, i ens hagi deixat en calçotets enmig del carrer, una fresca nit d'hivern salvatge, el cabró-malparit ens ha deixat el collonut JAZZ, el nostre jazz seductor que segueix regalimant sucs biliars sobre la tarima de fustes nobles, la tarima que bada la boca i treu la llengua, descargolant-se el fèmur ortopèdic per fer caure els músics de l'estrada, mentre el bateria del grup es treu el seu barret de gangster que porta tapant-li les idees místiques, i que riu embolcallat en la seva barba punxeguda com les fulles d'un vell cactus desèrtic (que sap perfectament de què estic parlant quan parlo de “sequera”), i no para d'entrebancar-se, d'encallar-se, de reiterar-se, de repetir-se insistentment fins obligar-te a passar absolutament de tot, amb les mateixes estratègies rítmiques abatudes una i altra vegada sobre els timbals de pell de camàlic, on ressonen orgies romanes i lluites sense fi. Tots diuen el que s'ha de dir, i ho fan amb crits histèrics, amb mots que tenen un altra significat, seguint altres canons que els establerts convencionalment pels poders factics-fal•lics-fastics que ens representen amb disfresses de color blau cel i boscos plens de plàstic sintètic, ben a prop nostre. No hi ha finestres al Bar del Petit Bac, de manera que la realitat queda només circumscrita al fet de bufar les espelmes d'aniversari i deixar que tota la resta passi perquè sí, perquè ha de passar i ja esta; simplement beu una copa de cava si te la ofereix la Nuri i estripa la nit amb experiències pictòriques (si vols) i conceptes metafísics conceptuals que t'apropin únicament a allò que t'obra el teu propi cor, com ho fa un obrellaunes amb una llauna d ' espàrrecs (a partir d’ara titulada “el teu esperit, company!”).”
Tant-se-val-tot. Bec un glop de cava amb regust de cianur caducat i sembla que tot s'acabi al voltant meu, però només finalitza la primera peça; la primera del primer aniversari de la Jazz Cava, hòstia, 365 nits de jazz, bevent i endrapant jazz, traient els vòmits del jazz i escopint sobre la llarga barra del bar els esgarips refotudament bojos, de flashos indiscrets llençats com llances aborígens a través de la camera d'en Miquel, que no para de fer fotos amb flash rebotat just quan l' Adrià marca el repunt de l’apunt del punt. El punt i a part i...
...i punt i a part i punt i final de tot, igual a l' explosió d 'un cop de puny a la fusta de la teva porta tancada amb balda i molt mala hòstia; la porta rera la qual t'arreceres del món; on t'amagues. Un habitacle de merda on viure el que et queda de vida. I sí, és cert, l’Adria mentrestant, conscient de tot això, (quish,quish,quish,quish...) fa anar les seves escombretes amb tal destresa que m 'entra a les butxaques i m'escura la xavalla que em queda després d'haver pagat el seguit de birres que m'he fotut, coll avall, fent-me pessigolles al melic, de manera que ric, sobretot per l'absurditat de tot plegat i per les cares que fotreu quan estigueu llegint aquestes parides inconnexes que són el fruit del meu ventre diarrèic. Però tot és així. Res no es pot deturar. Ni tan sols la maquinaria d'un rellotge vell sense busques que sembla que ja no funciona (i és mentida). El rovell. La putrefacció dels elements constituents. La decadència supina i, finalment, la demència senil de les rodes dentades, i la mort sobtada, que és un no-aturar-se-mai; la Mort que segresta el temps i també el teu Rollex barat d'imitació, Jeanne Moreau, i que el tira a les clavegueres dels escots pronunciats de noies molt més joves que tu; molt més atrevides, tot i que no t’arriben ni a la sola de la sabata, estimada Jeanne. Salto del meu seient. Foto un bot improvisat dalt de la bateria i l'Adrià compren el que faig i em deixa fer, perquè veu que m' estic aguantant de pur miracle, amb l'influx màgic d'aquest jazz tan refotudament purrrrrrrrrrr i rabiós, fent equilibris sobre la barana del Pont de l'Alme, abocant-me a l'espaordit riu Sena, que em mira amb ulls de peix passat mentre els amants en blanc i negre de Robert Doisneau baixen al moll de les barcasses, perseguint-se pels estrets carrers del París bohemi que tots, un cop o altra en la nostra vida errant, hem estimat i desitjat, corrents desesperadament vers el barri humit de Pigalle (per suposat), al lloc on les meuques de duro inspiren secretes confiances i sàvies paraules experiencials que no es poden trobar ni als tractats d'alquímia, ni a les ments diàfanes del Nepal, ni tan sols entre les escletxes dels vells equinoccis caducs penetrant per les espitlleres de rudimentàries esglésies romàniques... Surto de dins el saxo estripat de l'Albert i veig la nostàlgia desfilant per un nou dia estès al penjarobes d'un prestigiós advocat, esmorzant alvocats madurs amb salsa rosa. El sol despunta llapis de colors en un nou despertar cromàtic que mai oblidaré. Atrafegats moviments peristàltics d'una gota de rosada lliscant al llarg d 'una fulla de magnòlia endurida; un respir i sé que avui ja és demà, que ara ja és eternitat, i tot sense avís de cap mena, de manera que torno a enfonsar-me dins dels somnis de la flama d'una espelma, la del pastís d'aniversari, és clar, i desaparec del present, deixant només un número de fax per a tots aquells que em vulgueu trobar, o bé enviar flors i missatges obscens a la meva tomba. (I el número és el següent: 678.44.61).
Entre coll i barres tinc les cordes esmolades del baix on la senyora del cinquè segona estén la roba del seu marit, una mula de fer feina, camioner d’ofici, xofer d'un Long vehicle d'aquests que porten fruita i avellanes i mils de mitjons i Wonderbras de les fabriques egarenques fins més enllà de les fronteres de l'oblit; un paio descomunal que no para de cardar amb totes les nenes colombianes i cubanes de només tretze anys, que viuen il·legalment a les nostres esquenes, en tots els tuguris existents sobre la capa de la terra, d'aquí a Tumbuctú, i que no volem veure-ni-ni-escoltar-ni-saber-i-en-tot-cas-sí-follar, mentre la veïna del cinquè segona, mentrestant, es passa els dies veient la téle-tonta, escarxofada sobre les promeses increïbles d'amor etern que li fa el seu infidel marit cada cop que posa la carretera entre ella i l’eternitat, i tot això, de ben segur, sense que ella pugui fer-hi res, excepte saltar com un funambulista sobre les cordes d'un baix, i fer caure una pluja de cabòries esdrúixoles i quimeres esperpèntiques i planys perdurables i retrets que són com esquitxos letals de neu verge, trontollant sobre el Manhattan hipocondríac d'en Woody Allen, on a cada cantonada hi ha salons de bellesa d’Ives-Saint-Lauren i ridículs gossets amb pedigree i cares idiotes, a les faldes de totes les mestresses solitàries, oblidades pels seus estúpids marits.
I la trompeta... que fa la trompeta, mentrestant? La trompeta trenca el silenci, els bons costums, els bonus de racionament i el poc remanent de temps que tenim abans de l’inici de la fi de l'Era Atòmica; la trompeta esberla el significat de qualsevol precepte que ens hagin inculcat de petits, i descobreix l'anarquia, la disbauxa, el descontrol, tot i rebutjant els paradigmes del ritme ("A prendre pel cul tot plegat, cony!", sembla que vulgui dir a cada esclat de so). En Josep Maria fa que el fred metall esculpeixi sons, que afuselli a tots els presents, sanglotant mots de plaer que s'eleven com un globus aerostàtic fins més enllà de la volta celeste, allà on en Chano Pozo toca la percussió millor que ningú, fonent tota la incomprensió de l'entorn en harmonia, i formant peces de museu com antigues porcellanes Ming). Intento trobar en el fons de mi mateix la dinàmica oceànica que enceta el moviment universal que fa bellugar la vida i em topo amb el frare del temps, indicant bonança pels propers tres dies i mig; després, pluges disperses. També hi trobo una ametista vestida de dol i l'agafo per la cama, una de les seves dues llargues-cames-llargues, estilitzades, per poder-la besar llargament i amanyagar-la amb tendresa, i després fer-li l'amor, quan vosaltres no estigueu llegint això... El ressò d'uns mots llunyans se m'apropen com onades d'un mar tranquil i em quedo tan ample (què passa?); ample i estès com l'oceà atlàntic, quan m'aboco la cervesa a sobre i sento com em quedo xop de suor de civada fermentada i de licors menstruals, de que-sé-jo-què, i ric com un foll beneit cantant nadales en el fons d'una realitat inventada, descolorint-se i difuminant-se i desapareixent per moments. L’Alicia surt de dins de les tecles del piano d'en Josep, perseguint amb una certa curiositat innocent les rialles del pianista, que es deixa dur per les seves pròpies onades embogides, escorrent-se i liquant-se en un bassal d'incomprensió per a tothom; esta creant, parint música a mesura que es va sorprenent de l'acte d'estar en aquells instants "creant-i-parint música" en un únic "Aquí' i "Ara" existent per a mi (tan real com l'únic i exclusiu "Aquí' i "Ara" que existeix per a tu quan repasses les ratlles escrites, un i altra cop, per la meva espontània connexió amb l'Univers Musical d'aquests cinc bestials jazzmen, i et preguntes on vull anar a parar amb tota aquesta dialèctica absurda i si de veritat vols saber-ho, doncs ara mateix me'n vaig a posar un rotlle nou de paper higiènic al vàter i me'n vaig a fer una tifarada enorme dintre del marbre del toilette aquell, i no entenc perquè la meva espontaneïtat em porta cap allà, però escolto dins meu: "Al•lusina. Al•lusina i balla, noi. Al•lusina i balla una barbaritat, i gaudeix creant, parint, estremint-te de plaer, convulsionant-te com un Déu creant una nova vida i portant al món tot aquests conjunt de personatges extravagants que vagaregen sense pena ni glòria, ni sentit, ni nord (ni un puto xavo per viure) pel ventre del pobre resultat d'un Big-Bang extraordinari (o potser era un Bic-Mac de tres pisos? O una Big-Band extraordinària?)... No hi ha feina. No hi ha calés. No hi ha futur. No hi ha dogmes. No hi ha il·lusió. No hi ha certesa. No hi ha creença. No hi ha superstició. No hi ha màgia. No hi ha, en definitiva, res de res, de res, de res. De res... (Pero –em pregunto ara-: Hi ha hagut mai quelcom més que el somni extravagant i foll d'un creador tan sonat com original, com era en Leonardo?) Només hi ha una Coca-cola com a única deïtat entre nosaltres, i un escenari entapissat de clavells provenint d'un llunyà Maig a Lisboa, incomprès per sempre més; flors que reposen als peus dels afusellats a la Guerra Civil i que sospiraven pel seu affaire intel·lectual amb la Dama de les Camèlies, un trist avortament inconclús aguantant l'oremus a la barra d'un bar qualsevol (potser el Bar del Petit Bac?) En definitiva, i ja per acabar amb aquest concert espatarrant, sé que tots vosaltres preteneu saber què coi hi fem en aquesta improvisada escenificació teatral i la resposta és, que simplement estem aquí (simplement, oh, si!) per bufar espelmes; de manera que esperem que la Mort ens ajudi amb la seva dalla esmolada a escapçar els nostres errors i que ens llogui un somriure postís per poder saludar amb el darrer rictus a l'absurditat més serena; aquella que haurà representat tota la nostra pobre vida infecunda, havent errat (potser) el camí, la finalitat, la causa, l' efecte i els medis... havent errat tot.
Tant-se-val, però. Deixeu-me sense res (va dir el príncep Siddharta)...
...però deixeu-me amb el jazz, merda! ( dic jo ).
P.D.- Estimada Júlia: el pastís s'estava fonent. Érem uns quants, ni molts ni pocs, allà al Bar del Petit Bac. El pastís estava engalanat amb nata al voltant d'unes rodanxes taronges de préssec en almívar i una única espelma vermella. El primer aniversari de la Nova Jazz Cava. Un bon repic de campanes sobre les bombolles de la bateria amb dos cops d'esclop: Gràcies Adria. ("Sou collonuts, tius!" diu en Kerouac des de la tomba).
Darreres paraules i epíleg: "!Nyam, Nyam!".
Nova Jazz Cava - Terrassa 26/2/1995
3.- DINER AU MOTEL..
DAVID SANCHEZ OUARTET: David Sánchez (saxo tenor), David Kikoski (piano), Larry Grenadier (baix), Adam Cruz (bateria).
(Demano una Coronita) - Que et dec?
El peatge costava dos tristos tigres d’euros i jo no tenia ni una urpada de canvi. Només aquell bitllet gros com un llençol que ningú no em volia canviar. 10.000 cuques de les d’abans, de color blau cel (no sé si recordeu) voleiant fins a la mà estesa del paio aquell del peatge, i de la mà del paio aquell del peatge, novament fins a mi amb una rotunda negativa i un somriure sarcàstic.
- No tinc canvi, nano; ho sento -va dir sense aires d’estar massa compungit ni res d’això-. No tens targeta de credit? -No, no tinc targeta de crèdit (cretí! –vaig pensar)- vaig dir.
-No tens xavalla? Només són dos euros?
-No, tiu, no tinc xavalla; només tinc aquest papir.
-Doncs ho sento, però així no ens entendrem pas...
Com sempre putejat per les circumstancies... i què es suposa que havia de fer jo aleshores? Què, diga-m'ho, vols?! Doncs vaig trencar la super-barrera supersònica blanca i vermella que s 'interposava entre jo i l'infinit del més enllà del puto peatge aquell, on el gras querubí escarxofat al seu seient, extret d'una pintura de Botticelli, em volia treure xavalla d’on no n 'hi havia; i quan la barrera va arrissar-me els cabells de les celles, vaig anar a descansar al motel més pròxim, allà al continent americà...
Pero encara no.
(Tot just començo a beure el primer glop) Vaig arribar tardíssim, per suposat. Vaig asseure’m, sanglotant, i el cambrer em va abocar la cervesa a sobre i la nota on havia guixat el que li devia del lloguer d'aquell recoi de racó infecte de casa seva, situat al bell mig de la ciutat, on em deixava dormir tranquil cada cop que m 'entrompava de valent i sortia d'aquell tuguri de jazz tant mamat i tan torrat que no podia fer res més que continuar la rectitud de la vorera, fent unes increïbles giragonces acrobàtiques (gens estètiques!) i penetrar el pany d'aquell minúscul antre amb la clau que sempre duia a sobre, per acabar vomitant tota la realitat i la malahòstia i el puré de patates farcides sobre l’estora del rebedor. Fa anys, dic, mentre escrivia poemes idealistes en un bar, sobre fulles velles de geranis pansits, o quan m'inventava alter-egos còmics i divertits per enfotre-me'n de la meva absurda dissort amb els editors, el bateria d'un grup de jazz que estava de gira pel país, em va regalar un joc de baquetes a canvi d'uns versos escrits a la seva camisa de seda, que ni tan sols eren meus (eren de Rimbaud, us ho imagineu?... i en versió original, sense subtítols!), de manera que vaig desenfundar la meva ploma estilogràfica, com hi faria Clint Eastwood amb els seus Colt 45 a “El bo el lleig i el dolent”, i li vaig esbotzar la cara amb una oda que deia, més o menys: "vestenapendrepelsacfilldetamare, però continua tocant l'instrument així de bé, i tingues un sant orgasme, llarg fins el dia de la teva mort, amén. Fes-ho. Fes-ho. Fes-ho i no t’aturis; no t’aturis mai de viure així, cabró afortunat de poder parir la teva música." I va passar uns segons durant els quals em pensava que em trencaria la cara, pero finalment ens vam abraçar fort, i va ser aleshores que em va dir:
- Ei, tiu, ho he entes! Ets collonut, tio! I em va convidar a no-sé-quantes rondes més de birra fresca (oh, no!) i vaig acabar amb les seves baquetes sobresortint de l'interior de les butxaques de la meva americana rebregada de pana negra, caminant sota el fred guillat de novembre, cantant i seguint la vorera fins topar-me amb l’estora de ca’l barman aquell, coi! Estava tant mamat aquell dia que no se'm va acudir res més que utilitzar les baquetes d'aquell paio extraordinari per adreçar el plançò jove del roser que hi havia a l’entrada de ca’ls veïns.
(Escumeta fresca i bombolles laxes sobre el somni de l’ordi fermentat) I aquella nit, aquella mateixa nit memorable, mentre l’escuma de cerveses fresques i cascades de pluja etílica mal païda queien sobre tots els que érem allà, escoltant els aspres pensaments dels arbres selvàtics, abatuts per les esmolades dents de les motosserres i esllanguint en agònics silencis muts, els xiscles dels músics ens trasbalsaven des de dalt de l’escenari; aquella nit, doncs, com us dic, jo era repenjat a la barra, mirant de lluny el món precipitant-se al buit de la glaçonera i tant em fotia tot. Per això seia sense fer absolutament res i deixava que la tardor enllaunada caigués estrepitosament sobre meu i em trenqués la closca, i jo no hi oposava resistència de cap mena. Fora, sembrats a les parets gelades de la ciutat, els graffittis dels somniadors anarquistes i peons en atur, desvetllaven sentiments incompresos que en realitat m'importaven també un rave, o millor, una merda.
(REG.S.S.A. N° 7417 "E") - Absurd món de jilipolles i macarres idiotes, oh, quina pena, oh, no, no em feu massa cas avui, que ja no sé el que em dic. Així estava de foll quan m'acabaven d'escopir al damunt el fum de mil cigarretes concentrades i em vaig sentir absolutament asfixiat, sense aire per poder res-pi-rar tranquil•lament, de manera que em vaig posar molt nerviós i vaig cridar, cridar, cridar, cridaaaaaar fins perdre l'ale; i vaig cridar: Com collons marxen les taques de cervesa de la camisa, algú ho sap? -recordo que li vaig preguntar aquella nit al cambrer. Però aquell paio només sabia dir-me, cridant a cau d ' orella:
-Són dos “centaus”, tio... Amoquina-ls ara mate ix; avui no es fia més!
Quan els murris dels músics anaven per la tercera cançó ja tenien el públic a la butxaca, que aplaudia i xisclava paraules de l'argot del jazz, com ara "Yeah men!", o bé "Bravo Monk", o bé "Yeah, yeah!", o bé "Sí, així, segueix així, molt bé Trane!", tots bellugant-se sense parar, saltant a-tope, movent el cul de les cadires i ballant desenfrenadament. Per això, aprofitant la brevetat del minut de silenci que es feia entre peça i peça, per poder agafar aire (ai-re), vaig saltar del tamboret on seia, recolzat a la barra del bar, armat amb una camera de fotos i vaig disparar a discreció (flash-bang!) un poema a la cara del portorriqueny aquell que tocava tant destrament el sexe del saxo i que va esclatir a riure amb ulls de dimoni, en sentir allò que li endinyava entre cella i cella, allà mateix, davant de tothom:
"Lli de metall filat / en la metralla dolça / d'una nota de ritme i / rat-ta-ta-ta-tat! / ferint l’aire de pólvora / i mort / d'un arpegi i / res més".
(Llimona groga surant entre glops d ' escuma blanca) El volcà. El ritme del volcà enviant la mort a tothom: Stromboli. Rudson. Mauna Loa. Aconcagua. Vesubi. Kilauea. Sakurajima. Teide. Paricutín. Kliuchevski. Threngslaborgir. El volca en erupció i un mar de lava roent que comença a baixar pels vessants abruptes del cons (i conys!) i llavors tot s'estavella i s'esberla i el cel estelat es vesteix de cendres destructives que entapissen la superfície de la terra erma i plana; i flames que són tifarades de vaques espantades pel brogit, que baixen mugint fins les cases de joguina i se'n van mar enllà, navegant sobre el líquid fos, vermell intens i demoníac que s'endú tot el que troba al seu pas. La cigarreta del meu amic em tramet tones de fum als nassos, que és com l'smog de lava embruixada en continu descens. Entre la confusió regnant veig cares islandeses atemorides de pànic, tirant-se al damunt de les barques de pesca, atapeïdes de bacallà groenlandès, i abandonar-ho tot, precipitadament (el sopar al foc, les cortinetes de ganxet de l'avia, el sarró amb les revistes, tot en definitiva). Així és com la lava encesa s' empassa les flors dels jardins ordenats i les pastures de les vaques, i les tanques de fusta i tot el que les mestresses de casa i noies bufones d'ulls esmolats i cares rodones, casades aquell mateix solstici d'estiu, tenien de valor ancorat sota el lligacama d'encaix de la calaixera, i sota els matalassos dels llits reials; i també les eines del camp dels homes displicents, dels treballadors infatigables de pell pàl•lida; i els gossos i els gats i els ocells de companyia, i tot, absolutament tot s'ofega calcinat per la lava incandescent. La lava vermella i el ritme de Be-bop dibuixat a les galtes d'aquell tio esforços suprems, baixant com un cargol bavós per la llarga tija-autopista d'un matoll ressec, enlluernat per la-llum-la-llum-la-llum sobtada d'un llamp de sol transhumant, ferint el teu vestit transparent de nit exiliada, i espategant-me als ulls d'un matí lleganyós i ressacós, després d'haver quedat sense calers i d'haver escampat l'estigma de la meva borratxera per tot el carrer i d'haver pringat (un cop més) l'estoreta del rebedor de ca'l bàrman, que fa pudor de resclosit:
- Ecccs, quin fastic ! -vaig sentit que deia algú. (I potser era el bàrman, és clar!)
(Cervecería Modelo S.A. de C. V. de Mexico DC)
Però obro la finestra i pentino els vòmits del terra, bevent un glop de llet verge i m'empasso un tassó de Cornflakes i dono pel cul al porter de baix amb un gest obscè, ja que sempre m'esta tocant els pebrots amb la correspondència, dient al carter que no hi visc més en aquesta adreça, i fent que es retornin les cartes al destinatari, d'ença que em va enganxar amb una paia que havia conegut dins d'una carta, a través d'una agencia d'amistats i contactes. Enlluernat, miro enlaire i veig que el sol continua estant allà a dalt, on sempre i com sempre. En algun lloc recòndit del recòndit món encara plouen cendres. Un illot situat a prop d'Islàndia va desapareixent del mapa per sempre més i ja només existeixen cents de barques a la deriva, navegant cap el nou continent, endutes per la Corrent del Golf. Un quadre de Miró que la lava havia arrencat de les parets, ara ja estèrils, del museu d' Art Modern de Reikjavic, arriba al mar i esdevé un fiord escandinau que la lava retalla com si fos un ganivet esmolat, ferint les molles de pa d'una barra tova... "Mmmm, quina gana", penso. I obro la porta. En Miró riu des de la seva obra mestra i jo, accidentalment, em faig un tall al dit intentant escapçar carxofes. Surto emprenyat de casa i em llenço sense escrúpols a la vida del carrer, que també és un mar de lava bullent. L 'aire em porta olor de cendres. El bar ja és obert. Demanaré unes quantes birres, per suposat: (glop, glop, glop), i conduiré fins el motel on diuen que Miles Davis va dormir, una freda nit de desembre que va venir a fer un concert al Festival de Jazz de (no recordo quin coi de lloc)...
I ens ho hem de creure, no?
("La cerveza más fina") Nova Jazz Cava - Terrassa 5/11/1994
2.- L' ASSASSINAT DE CARALA
DAVID MENGUAL OUARTET: lon Robles (saxo tenor), John Abril (guitarra), David Mengual (baix), David Gómez (bateria).
- Ni parlar-ne!... No t'ho pensis pas, que posaré nua per tu... Ni pensar-ho!... Mai de la vida!... Mai, mai, mai, mai, MAI! em sents?!
Va ser d 'aquesta manera que el jove Toulouse-Lautrec va abandonar la seva amiga per anar a fer-Ia petar al correccional de menors, a prendre un batut de gers amb els desheretats del món, abans de descobrir les excel·lències del pròsper prostíbul de Mme. Le Pepinière, un bistrot ple de pernil salat en conserva i bull de fetge embotit dins de mitges sintètiques de licra opaca. I tot pel desengany de no poder trobar una model que satisfés la seva desenfrenada inspiració... un cos de dona bufona que volgués posar per a ell: ELL!, el pintor de realitats capgirades, ideòleg del grafisme impressionista més recalcitrant...
Passa ara per davant d'un forn de pa i olora croissants calents amb les primeres llums d'una nova albada. Perdut en les seves cabòries intel·lectuals, s'admira per primera vegada en veure's cavil·lant sobre el món immaterial, i percebre com justament aquest, el món immaterial dels somnis i dels desigs més pregons, es fotien un tret al cap, escampant tentacles de pops agònics per tota la sala del seu petit estudi de Montmartre:
- Puah, quin fàstic!... eus aquí la Creació, el resultat de la teoria desenvolupada del decandiment Universal, empassada com la nota del menú de tres rals que m'acabo de fotre entre coll i barres, mentrestant, en un tuguri infestat de rates i litografies d'elefants marins- va dir en Tolouse-Lautrec, sospirant.
Ja n 'hi ha prou. Ja n 'hi ha prou de caminar sense saber on anar ni per què, ni qui som ni cap a on anem ni per què ho fem... Ho pregunto al fanal de la plaça i no m'ho vol dir tot i que enlluerna com un far, foradant els abismes de la nit. Ho pregunto als llavis de l'Eternitat i la molt puta em fa un senyal insinuant, que vol venir a dir:
- Vine amb mi, bufó, t'ensenyaré a no pensar mai més en bajanades absurdes com aquestes...
- Oh no, mon amour, mais peut-étre unne otre chanson pour mon amie? -li demano amb el meu deplorable francès i mig borratxo.
Abans d'ahir, mentre seduïa a la nit, em van atracar i s'endugueren un bocí de lluna, les claus de casa i la cartera amb els documents que ho explicaven tot de mi. Just abans havia llegit que un home desconegut havia donat un parell de nines-bomba i caramels emmetzinats amb cicuta als nens dels convois gitanos. Vora el parc hi ha l'estany on les merdes de gos encara suren per sobre les aigües tranquil•les, impunement...
Un focus t'enlluerna i no saps d'on prové aquesta llum tan intensa. Esbufegues. Et queixes. Xiscles i mires enlaire. Mires enlaire, si. Llums de coloraines. Calidoscòpiques i fractals que enfarfeguen les teves visions estranyament al•lusinògenes. Ets al cabaret mortuori del Folies-Bergere, on un estol de sants bastards assagen un numeret de transvestisme molt divertit. Sota de l'escenari, mentrestant, els cucs de terra et rosseguen les ungles dels peus. Crides de dolor i ningú et sent. L 'Univers et mira als ulls i sents que et mormola a cau d'orella:
- Pontifica el que yulguis, maco. No pateixis ( dubi dubi, txan.txan, txan, spa-spa-spa-spa... - Aixo ho diu el bateria, és clar-). No hi ha pecat més imperdonable que la por a actuar, a fer, a pensar-i-a-fer, a llençar-se a la boca nua de la buidor per por de trencar-se les ulleres noves de disseny; la por a renàixer, a créixer de nou quantes vegades calgui, carretejant a sobre les espatlles tot el bagatge de les teves imperfeccions... Sàpigues això, bonic.
Fent equilibris sobre la ratlla continua de l’autopista esclafo un petit eriçó, accidentalment, quan ell i no jo, anava a veure la darrera exposició dels impressionistes aquells, a la sala d'art més antiga i prestigiosa de la ciutat. Enfilat dalt de la barra del bar, un glaçó es fon dins un llaaaaarg vas. Llarg silenci. Llarga vida al rei Artús. Llarga ratlla de cocaïna depurada. Llargues cames i cames de color sèpia, afaitades amb una gillette i depilades amb cera de Ciris Pasquals (suposo que s’escriu amb majúscules) robats el passat dissabte, a missa de vuit. Llums somortes per una balada, ahir durant la posta de sol, mentre els gosSOS (socors!) corrien per diners apostats, empaitant l’alè del saxofonista que introduïa el seu esperit a dins del tros de metall i creava així notes ambigües sense parar; i els gosSOS (socors!), també sense parar, esforçant-se, corrents amb la llengua fora i el cor bategant, bategant, bategant, bategant incessantment, com el fràgil vol de les papallonesnocturnes, mentre un tenor investigava el món dels sentits a través de la mira de la seva arma de cacera i posava el dit índex al gallet quan localitza a Carala, inconfusible amb la seva armilla de llana verda i els pantalons nets i polits i planxats i ja m’enteneu...
(PAM!, PAM!)
(CARALA SÓC JO!)
Escolto. Espero. Miro enlaire i veig el canó d'una carabina de caça major que m'apunta al nas i agafo instintivament el llibre d’Aristòtil (el tòtil, ja ja!) que em penja del coll Com si fos un collaret de denes (Pam!, Pam!) i aixeco el vol, eteri com una fulla de plàtan enduta pel vent més subtil. Experimento la mort com sempre havia intuït que seria: Així. Veure per fi tot el món venir a mi. El corrent d'aigua s'endú tots els meus versos de joventut amagats dins les arrugues de les seves velles mans. La solitud d'un trist entrepà de formatge Emmenthal. Petjades característiques del recaptador d'impostos municipals al voltant del teu patrimoni. Els corbs negres de Van Gogh. Una multa. Un control d'alcoholèmia. Ben Gazzara fotent un cop de puny al dolent de la pel•lícula, de qui ja no en recordo ni el nom, ni la cara. Un artefacte explotant a qualsevol indret d'Irlanda i l'esclat sobtat de les cordes d'un contrabaix tens, ferint el buit. El buit que hi ha més enllà de tot el que jo sé que SÓC jo. Ni ara, ni demà, ni demàspassat, ni hòsties. Bufo un globus de xiclet i el deixo explotar a la meva cara i escolto els batecs de la vida durant la mitja hora que em passaré per desempallegar-me de l’odiós xiclet-parany, enganxat a la meva cara de mòmia amoïnada pel futur. Semàfors intermitents em piquen l’ullet, també en temps de sequera. Bogeria de ciutat ordenada per febles estructures caòtiques, d'ordre només aparent i... (Pam!, Pam!), doS coloms menys (o era el venedor de cucurutxos i la seva jove filla?... Què sé jo, diantre!)
NO. Era jo. Carala sóc jo. I sóc jo qui es mor, ara...
...però abans se m’acut...
Se m 'acut la idea d'un fotògraf retallant la realitat en blanc i negre per fer un muntatge irreal; una exhibició que farà riure als serfs del Diable, col•leccionistes de totes les rareses fotogràfiques existents, des d'aquell dia que vam anar al Fotomatón de la cantonada del bar més conegut i ens vam pixar tots a dintre; i després de cinc minuts d'espera, totes les fotografies van sortir velades i amb olor d’orina; i així es com es va venjar de tots nosaltres el maleït Fotomatón... i d'ença d'aquell dia, aquell dissortat jorn de penalitats, només podràs veure la realitat en colors, mai en blanc i negre, tal i com ho fan els àngels. No, no cal que parlis en noruec. No remuguis. No diguis res. Deixa que el temps passi de llarg, cavalcant dalt l' esquena d’aquesta euga de pits prominents, només fins que s'acabi de consumir la teva cigarreta encesa i mentrestant escolta el concert. Llavors parla'm i adona't del que és la incomunicació. Tinc un saxo atrapat en un racó de la meva sala d'estar. El vaig comprar a Sant Petesburg per quatre rals i un cartró de Marlboros. Me'l miro a vegades. L' acarono respectuosament, posant els meus dits sobre les claus, esmolades i descromades per l'ús. Però jo no el toco mai, no... i tu tampoc ho faràs mai perquè: (Pam!). (Un minut mort per un tret i ara ja no sóc capaç de fer res més; res de profit que serveixi a les generacions futures).
Vagarejo en somnis per carrers de noms massa alts per poder-los llegir i de llambordes irregulars, plenes de burilles estampades i oblidades en la seva solitud. He viatjat, si. I he vist el ulls de la desolació del món, i el món m'ha fotut un bon cop de puny al nas, mentre no parava de parir més i més nens innocents prop del mar de Bengala, tots pidolant una trista rupia. No existim, ja ho sé. Només som esquitxos d'una pintura impressionista confinada a qualsevol galeria d'art. Un Toulouse-Lautrec, per exemple: El reservat d'Au rat Mort", 1899. Dones en un burdell, 1896. Jardí de París. Jane Avril, 1893. La Goulue entrant al Moulin Rouge, 1891-92... Fote't a la meva salut un vodka amb gel mentre la meuca s'aixeca les faldilles i el bordell somriu amb tots els titots calents i els ous durs, bullint a foc lent. Surt al carrer i demana que la fosca del cap tard et glaci els teus ideals si llegeixes això, i si et fas el desentès, o no t'esforces prou per entendre’m, per comprendre’m, per aprendre’m de les vanitats fútils i arbitraries, llavors prepara't, a trascendir, perquè jo sóc la Mort (també anomenada Carala!), i vinc a per tu... (Pam!).
Lligat al pal major d'un veler lliure, lliure i no obstant lligat, el corb marí rialler fa una mena de crop-crop-crop sense entendre res del que li passa (ho entens tu?). De sobte, mentre deixo volar la meva imaginació, noto el poderós corrent d'aire dansant al voltant meu, fregant-me les aixelles i no obstant tinc la clara sensació d'estar tancar hermèticament a la presó, sense alternativa de cap mena, i sense entendre res (ho entens tu?). La passió del sexe, d'un somriure sincer, de l'amistat incondicional, de la franquesa i la misericòrdia, de la pietat, això és tot el que tenim i pel que encara ens fem la punyeta els uns als altres, lluitant per esborrar de la nostra cara el gest d'uns dos-cents muscles intentant somriure vanament a uns ulls bells... i així és com vivim les nostres quotidianitats, recercant la bellesa, la tendresa d'una mirada càlida, d'una abraçada eterna, d'una captivitat estructurada i poderosa... no hi ha res que expressi el vent quan vola, llevat el dol de l'ocellot; o el missatge de les capçades dels arbres caducs, espolsant els polls de l'última generació d’àligues cuabarrada sobre el món esquerp; o els versos de l'aranya trontollant perillosament sobre la seva teranyina, a quinze metres d'alçada, o més, sobre el cedre corcat per l’edat. I tot per un breu instant d'èxtasi. Un orgasme. Un Satori , si voleu dir-ho així. Escolto el moviment migratori de les baldufes, pregant amb mantres centrípets. Dissonàncies magnètiques que fan fàstic dins la boca halitòsica del búfal abatut pel tret del coronel Caster: "Un búfal menys, un indi menys... què més dóna?", sento que diu... Se m'acaba... la... tinta... i agafo el llapis, per poder continuar vagarejant entre els carrers humits de Monmartre.
(Interludi. Aplaudiments. Algú eixugant-se la merda del cul. Un cambrer adulterant els cubates durant els aplaudiments. Olor de tabac de pipa. El disc es rat-rat-rat-rat-rat-lla,lla,lla...)
El silenci s'esquerda perquè algú puja la cremallera d'un vestit negre que s'arrapa i esgarrapa un excels cos femení amb una pell de guilla sintètica. Per la finestra, un ull contempla la nuesa feble. La creueta de la mira telescòpica apunta al cor de la víctima i: (Pam!) I així s'inaugura el perllongat viatge del cos, ferit de mort, al llarg dels Universos embolicats amb la cel•lofana d'un caramel, quan encara queden tres bales a la recàmera. Una és per ella. L 'altra per l'assassí. I l'altra...l'altra és per a tu, amic-lector, per haver tafanejat en aquests escrits prohibits. Ara ja ho saps tot. En resum: no som sinó poemes escombrats per una pluja torrencial caient en picat sobre la infidelitat dels nostres pobres records; sobre el clatell d'un resplendent carrer de llambordes grises, de vellut trist, que fa música, música estrepitosa que retalla inservibles matins a la tarda incipient. Penso quelcom i no puc parar de pensar-hi. M'arrenco un tros de galta i l’ofreno a la deessa de la reencarnació que hi ha al darrera de cada dona del carrer, enganxada a la seva ombra esquerpa, i també al darrera de cada barra del bar, i darrera els taulells de la tocineria, i dels calents forns de pa, i de les rutilants botigues de roba interior, i de les impol•lutes llibreries, i de les saboroses pizzeries i hamburgueseries... En un antiquari em vaig comprar un llibre d'oferta, a molt bon preu i més enllà una vella maquina d'escriure Underwood. Escolta això: El conte que t'explico comença a les clavegueres. El laberint de clavegueres de la Base Edwards i Cabo Cañaveral. Tot comença quan una rata negra buscant la seva companya per engendrar cents de ratolins afamats, entra dins un bombarder ( el Memphis Belle, per ser més concrets ). El pilot menja un merengat de nata batuda abans del seu darrer vol, i empren el vol vers el cim coronat pel rei-pingüí. No se m'acut què més dir. Ni tampoc què més fer. No sé com dir-te, amic meu que, obrint les portelles de la seva panxa, i amb la rata negra enfilada sobre l'esquena gèlida de la bomba incendiaria, tot un conjunt de mortíferes ballarines carregades amb més de dos mil quilos d'explosius, van caure sobre un racó de la selva vietnamita, mentre la pobra rata resava el que bonament sabia i s'escoltava de fons el Dies irae, i veia en pensaments com, finalment, l’Aurora decidia posar nua pel murri Toulouse-Lautrec, tal i com ell li havia demanat, insistentment.
Si el temps s'acabés, ara, de cop i volta, que faries?..
Doncs mira enlaire, amic-lector: Algú esta a punt de matar-te. Corre, amaga't!
(Pam!, Pam!, Pam!)
Han mort tots els gossos de la cursa. Cent hectàrees de selva acaba de desaparèixer per sempre més, mentre tu llegies còmodament aquest conte, possiblement per fer el mateix paper que servirà per imprimir les pagines que tens a les mans en aquests instants (merda!). Vomito de fàstic mentre l'escalfament del planeta ens encalça irremissiblement, com una llengua bífida de Napalm bullint i com d'olla macerant a foc lent. Tap, tap, tap, tap, tap... Són les petjades nanes d'en Toulousse-Lautrec, que no ha crescut ni un pam més, ni en grandesa ni en eternitat. Ell sí que té guanyat el cel. El cel del cabaret. El millor dels cels!...
Miro per la finestra. Res. Ni tan sols plou. Només esta tot permanentment gris. Trist.
–Bé -penso- hauré de fer alguna cosa, no? ... Aixecar-me i marxar ...
I pagar.
(- No, amic. Carala no sóc jo. T'he enganyat, assassí a sou.- Crido ben fort. La Mort, disgustada, dona mitja volta i marxa, ofesa, contrariada, enutjada. Aquest cos l'he vençut; però fins quan?...)
Nova Jazz Cava - Terrassa 28/9/1994
1.- NUIT SUR LES CHAMPS ELYSEES
PERICO SAMBEAT OUARTET: Perico Sambeat (saxo alt), Albert Bover (piano), Nono Fernández (baix), Jordi Rossy (batería)
Vaig ser. A l' epicentre del món. Dalt de l'escenari els llums bullien, refulgien pols còsmica, que es precipitava sobre el pianista com una pluja etèria, com la mateixa pluja etèria que, fora del local, esquitxava els carrers de fredor. La calidesa d'un bon ritme et fotia una clatellada als morros i et feia sagnar dins teu. La segona birra anava en camí. El batería va començar un solo inacabable, com una onada gegantina de baf musical que et submergia en els braços de Delfos. Estimbava les baquetes sobre els plats i les caixes, ballant tot ell sobre el seu tamboret metàl•lic cada cop que feia un redoble, al•lucinant sobre el seu instrument, donant-se totalment al present, que havia entrat vestit de d'incorporeïtat, aturant les busques del temps, en un món on només hi havia, per sempre més, JAZZ.
Vaig arribar xop. La refotuda pluja intempestiva m'havia mullat les sabates i els mitjons, de manera que vaig entrar directament als lavabos, on vaig esprémer els mitjons i em vaig embolicar els peus amb paper-de-vàter, per no passar fred.
Els llums taronges i vermells de l'escenari acaronaven sensualment a la peça d'en John Coltrane, mentre fora un fred de collons s'ho cruspia tot al seu pas, devorant els carrers i tota la seva púrria luxuriosa i vana (al mateix temps).
Els dits àgils del pianista perseguien amb tossuderia les tecles blanques i negres, jugant un partit d'escacs amb sí mateix. Més amunt, més avall, més aquí, més anllà, buscant sempre el clímax frenètic que volia fer néixer d'aquell teclat gairebé màgic. Feia volar els dits per sobre el taulell fins que va aconseguir l'escac-i-mat, sí, quan va passar el toro al contrabaix i va poder eixugar-se la suor que li baixava pel front, entrant-li a l'ull esquerra sense que abans ho hagués ni tan sols percebut.
El baixista era un individu prim com un xiclet allargassat, que amb prou feines es podia aguantar les ulleres sobre el seu nas prominent, i que es retorçava de plaer, encorbant-se damunt del seu instrument, passant-li amigablement la ma esquerra per sobre l'esquena de fusta, amanyagant sensualment les cordes com si fossin cabells delicats i mirant d'esquitllada les partitures, ballant borratxes sobre el faristol, sense poder entendre ni una sola nota. Va començar a ballar. A ballar, si, a ballar seguint el ritme boig del seu propi tarannà improvisat, i va anar tocant i tocant mentre la suor inundava les seves aixelles boscoses i la cara, i tot el seu cos que no parava de dansar, seduït per l'expressió del seu instrument corpulent, que li treia tot el suc possible.
Jo anava per la tercera cervesa, tontejant amb els meus peus que no paraven de dansar, seguint el ritme frenètic (com he dit), el flux de la vida, que s'escolava de cop i volta dins del saxo tenor d'aqueIl paio jove, acabat d 'arribat de les Amèriques, i que indiscutiblement tocava jazz novaiorquès. L 'aire amb prou feines podia pair aquell jazz apressat, accelerat a mil revolucions per hora sobre l'autopista de les partitures oblidades, emplenant l'ambient de sons embarbussats que ho capturaven tot amb complaença, empresonant-ho tot, absolutament tot, sense que res ni ningú pogués fugir de l'arquetip universal, aquells sons guturals i paradigmàtics que el jove saxo tenor vomitava a sobre nostre; sons que eren com una serp naixent de l'interior d'aquell corn-ventre color or, mentre el músic s'ajupia, es tirava endavant i endarrera, es doblegava i convulsionava, parint, parint, parint amb cara de dolor i amb els ulls tancats, el plaer d 'un ritme, un nou-nat etern, la creació absoluta, la figura de porcellana de la mort reencarnada en Diable banyut, finalment, enroscant-se pel teu cos, exprimint-te l'esperit a cada nova nota enganxada a l'anterior i indefiniblement inseparable de la següent i la següent i la següent, xuclant-te tot l'ésser, capturant-lo a dalt de I 'escenari i...
Vaig fer un glop més. Cervesa, es clar. Amargant. Llums. Llums espaordidores feien dringar tot l’Univers davant meu, com un conjunt de planetes i de satèl•lits, que eren les denes del collaret. El collaret, Oh sí! El collaret de la cambrera. La cambrera del local. La cambrera dels rínxols negres, negres com la nit de la fi dels dies. El bateria colpejà de nou la foscor amb les seves baquetes i deixà borni l'ull de l'estúpid, del ingrat, del bufatites, del cabrit malparit, de l'impertinent. Va tallar l'alè amb el seu martell de Déu Thor escandinau, caient sobre el platet d'un pidolaire, i vaig recordar, per uns instants, el plat de la bateria volant, estripant l'aire sobre el cap d'en "Bird", en aquells primers temps que improvisava caòtics ritmes, explotant sobre la ràbia dels impotent presents, vomitant fel i sutge sobre les cares atemorides dels espectadors, incapaços de fer el que feia aquell jove negre; sense poder fer res més que explotar i crear partitures d'amor i d'odi.
El bateria continuà saltant sobre el seu tamboret metàl•lic, com si tingués un tic nerviós irreprimible i aquest estrany tic fos contagiós, perpetualment contagiós també per a nosaltres, que saltàvem, i les cadires saltaven, i les taules i les begudes saltaven, i els fanals del carrers també saltaven, i la nit saltava, i les rajoles de les voreres saltaven, i totDéu saltava, i la pluja saltava, i tot saltava sense parar; sense parar de viure, recoi!
Va ser llavors. Llavors el saxofonista va agafar tranquil•lament la carta de sobre la taula i va demanar un llenguado Menier i gambes amb salsa rosa; i ho va fer tocant, tocant agressivament el seu instrument, que va començar a escopir baba. Una baba espessa que ho inundà tot, relliscant aviat de l'escenari i xopant-nos les sabates i els mitjons, escalant pantalons amunt. Em fotia una altra birra mentre era conscient de tot el moviment planetari que em circumdava, i vaig anar completament begut fins la barra per demanar-li la mery a la cambrera dels rínxols negres, que s'apressava a pujar-se les faldilles amunt, per no mullar-se-les amb el mar de baba espessa, deixant al descobert unes magnífiques cames ceràmiques, blanques com la lluna, suaus com el mató, encisadores com la música, la mateixa música que ara esdevenia violenta com una escupinada a la cara. Els músics saltaven sobre els seus instruments, traient sons cada cop més esquizofrènics, endimoniats, que ja res tenien a veure amb el jazz. Ara parlaven de la vida. D'aquí i de l'ara. D'aixo: "Te, pren-ho !" semblava que diguessin.
La baba aviat em va arribar al coll, de manera que vaig fer el darrer glop de cervesa, abans de submergir-me dins el corrent oceànic de civada fermentada, i vaig deixar-me ofegar del tot mentre les faldilles d/aquella cambrera, com ones esquerpes, m’empresonaven irremissiblement entre el seu entrecuix i prenia la adreça del seu pis, ara a les fosques, fred, trist, buit...
Fora seguia plovent. Plovia incomprensions. Amb les mans a les butxaques em vaig fregar els ous. Tenia picor, gana, fred. Un fred de collons, esquerp, salvatge. Merda, merda, merda!
Fent tentines pels carrers i morrejant-me amb la nit, amb prou feines vaig poder arribar a casa, per caure defallit a sobre del llit.
Aquella nit, sí.
(Aquella nit als Camps Élysées)
Nova Jazz Cava - Terrassa 8/5/1994
...5, 4, 3, 2, 1...STOP . La pel·lícula esta rebobinada.
...Si vols, pot tornar a començar .
Nota: Tots aquests contes formen part d'un recull més ampli de contes i poemes escrits en directe entre el maig de 1994 i el març de 1995, seguint el ritme de la música, i suggestionat per l'ambient, el públic i el frenètic (o no) ritme del jazz. Aquestes pagines volen ser un homenatge a Miles Davis i, per això, sota el títol genèric d'Ascenseur pour l'échafaud (Ascensor pel patíbul), cadascun dels escrits porta per títol el nom d'una de les cançons composades pel trompetista a la banda sonora de l'esmentada pel·lícula, i formen un llibre, el títol del qual, com el del recull, és el mateix que el de la pel·lícula.
(Importa per a alguna cosa aquest aclariment final?)
